Mussol Miop

Palíndrome dins un cafè aràbiga

Avui he tingut un somni. Normalment no somnio, tinc el son poc profund o això intento gravar-me amb un punxó en l’hipocamp. Tanmateix, ahir vaig patir la meva metamorfosis, vaig acabar com una cafetera. No era com aquestes modernes, que funcionen amb càpsules de colors: sempre he pensat que en el fons són un eufemisme de la toxicomania capitalista més mainstream…  Bé, doncs jo era com una d’aquestes elegants cafeteres expresso. Si ho trobeu adient, critiqueu-me l’arrogància o la manca de modèstia de les meves aspiracions, però sí, estaríem parlant del MIT pel que fa a cafeteres.

Prosseguim, el dipòsit d’aigua estava ple, enrasat metòdicament per un suposat cambrer del qual no ens recordem. Tanmateix, sense haver-me accionat, notava l’ansietat dins meu, com es rebelaven cada un dels mecanismes curosament greixats. Una nova remesa de cafè estava oberta: una aroma lleugerament afruitada em seduïa cada pistó mentre el cafè era mòlt amb el molinet. Els grans s’esmicolaven guiats per una enigmàtica execució contrapuntística, com en una fuga de Bach: la meva brúixola s’unia al bàndol d’aquells sons percutits, m’abandonava, deixant-me perduda en una cinta de Möbius, sense principi ni final. T’oblides del teu nord, de qui ets, el subjecte queda diluït en un naufragi infernal de subtils inversions, transposicions i mutacions. Un cop m’havia quedat sense futur ni passat, només esperava que el meu vapor anònim anés fluint. Cada sediment corrossiu i “però” paràsit de les meves canonades, que qüestionaven la certesa de les meves credencials com a fetillera de grans expressos, eren arrossegats pel vapor a pressió. Fluïa de manera implacable, com un tren d’alta velocitat sense parada, fins arribar al mànec on esperava el nou visitant. Durant 15 segons vaig traspassar i exprimir l’acidesa de la incerta coherència d’aquell cafè desconegut. Finalment, em fonia amb aquella amargor dolça, aquella paradoxa que em completava, una inconscient i folla felicitat de formar part de l’entramat del meu propi infinit d’Escher. Vaig mirar la meva creació dins la tassa, tot ombrívol. Tímid, amagat sota una sensual i misteriosa capa de crema, s’esquitllava en forma d’aroma juganera, reprenent aquest cànon que havia iniciat; vaig alliberar un fogós xiulet d’orgull mentre la pressió dequeia.

L’endemà, vaig guanyar un sopar per a dues persones a un restaurant d’aquells que simplement anomenem com “dels bons, dels que foraden una mica la butxaca”. L’àlgebra lineal ja havia adjudicat l’acompanyant però vaig canviar l’escena. Al final, m’ho he jugat amb l’Òscar, amb qui pretenc viure l’any que ve mentre continuo el doctorat. Fent una mica de dissabte musical, no sé si ho sabeu però, la crème de la crème en la fuga, no és l’estructura final, sinó la seva subtil i inescrutable elaboració. Gestar el teu projecte de vida, materialitzar i fer tangible el teu anhel, massegar-lo, mutar-lo, jugar fins a l’èxtasi, és viure en contrapunt. Ah, xiulo millor.