Mussol Miop

Els diumenges tenen una música molt concreta, en realitat és una melodia de les clàssiques, senzilla i sense masses artificis: la percussió de les peces de dominó que cauen, la fressa de les pàgines de diaris vagant des de la vinyeta de Calvin i Hobbes fins l’angoixa de 5 punts que fan suar al culé de tota la vida. El vent fa acte d’aparició mentre la llet s’escalfa i surt l’última gota de cafè. Feia temps que no hi passejava, però els diumenges si es poguessin imaginar, serien com quan t’apropes a l’Ateneu; espiant els vianants que s’allunyen del col·lapse de les Rambles, arrecerat en la petita cafeteria al costat d’un jardí intemporal, una sala de l’esperit del temps com la d’en Son Goku. Si pogués resumir els diumenges en una sola imatge, seria en aquest instant de penombra matinera, de clarobscur indomable.